VUITENA PRÀCTICA - ENFOCAMENT SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ……………………………………………

L’enfocament sistèmic és un nou paradigma per veure la psicologia. Es diferencia de la resta de corrents perquè el problema del pacient es troba en el conjunt de relacions que té, en el seu entorn. La persona posa de manifest que el sistema no és l’adequat, és a dir, quan el context és insalubre les persones manifesten senyals indicadors o símptomes. Per el contrari, si el context és saludable no es manifesta cap tipus de símptoma.

Amb aquest paradigma, doncs, es posa en qüestió el fet de que el pacient sigui el culpable del problema que pateix.

El paper del psicòleg serà fonamental en l’entorn. El professional incidirà en la forma d’actuar del sistema o amb una part d’aquest i, per tant, passarà a formar part d’aquest context. Conseqüentment, la seva intervenció pot tenir un efecte positiu o un efecte negatiu. En aquest segon cas, el psicòleg haurà de tenir clar quan és perjudicial per poder sortir del sistema.
L’anomenada iatrogènia és qualsevol tipus d’alteració nociva de l’estat del pacient produïda per el metge.

L’enfocament sistèmic es basa en dues teories:

1.      Teoria general dels sistemes: estudi interdisciplinari que intenta trobar les propietats comuns a entitats anomenades sistemes.

2.      Teoria cibernètica: estudi interdisciplinari de l’estructura dels sistemes reguladors.

Ambdues teories defensen que s’estableixen relacions mútues entre els diferents subjectes el sistema, per tant, hi ha una interacció constant. Aquest és l’anomena’t “efecte papallona”.

L’idea bàsica de “l’efecte papallona” és que una petita variació en les condicions inicials d'un sistema dinàmic pot produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. Edward Lorenz va ser el primer a analitzar aquest efecte en un treball de 1963 per a l'Acadèmia de Ciències de Nova York.
Els psicòlegs que practiquen l’enfocament sistèmic estan d’acord amb el fet de que no es poden conèixer les causes exactes del comportament humà ja que la relació entre les diferents persones del mateix entorn és massa complexe. D’altra banda, els mateixos psicòlegs no creuen necessària la resposta d’aquesta incògnita.
A diferència que en la física, on s’utilitza la causalitat lineal, en l’enfocament sistèmic s’utilitza la causalitat circular.
En l’enfocament sistèmic tot és causa i conseqüència a la vegada.

GREGORY BATESON

Va néixer al Regne Unit al 1904 i va morir als Estats Units al 1980. Era antropòleg, científic social, lingüista i cibernètic.
Estudiava les tribus i cultures indígenes. Va definir dos tipus de relacions, d’interaccions:

1.      Relacions simètriques: els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o descalada).
Poden ser constructives o destructives.

2.      Relacions complementàries: els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents).
Poden ser constructives o destructives.

PRÀCTICA ....................................................................

Aquesta pràctica l’he fet conjuntament amb l’Adela i la Raquel Nierga. Consisteix en elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació enumerades anteriorment.

1.      Relació simètrica constructiva

2.      Relació simètrica destructiva

3.      Relació complementària constructiva

4.      Relació complementària destructiva

Relació simètrica constructiva

El nostre exemple de relació simètrica constructiva es basa en una parella que cada cap de setmana fan una activitat diferent. Com que tenen diferents gustos i opinions al respecte, es reparteixen els caps de setmana, de manera que, un cap de setmana faran el que li agrada a l’home i el següent el que li agrada a la dona.

Relació simètrica destructiva

El nostre exemple de relació simètrica destructiva es basa en dues amigues que estan enamorades del mateix noi. Això els hi provoca una gran rivalitat ja que les dues són igual d’orgulloses.

Relació complementària constructiva

El nostre exemple de relació complementària constructiva es basa en una empresa que per obtenir més beneficis decideix oferir més avantatges als treballadors.

Relació complementària destructiva

El nostre exemple de relació complementària destructiva es basa en una persona que s’ha comprat un cotxe nou. El vehicle és d’últim model, té molta potència i és de gamma gran. Totes aquestes característiques fan sentir al conductor més superior que qualsevol altre persona amb qualsevol altre cotxe. Així doncs, actua de manera egoista en relació amb les persones del seu entorn.

REFLEXIÓ………………………………………..

Pel que fa a aquesta pràctica, val a dir, que estic completament d’acord amb el fet de que l’entorn pot causar problemes nocius a les persones. Crec que aquesta experiència al llarg de la vida , qui més qui menys, tots l’hem viscut. Un exemple clar és quan ets adolescent, vas a d’institut per primer cop i t’ajuntes amb un seguit de persones. Són diferents a tu però al cap i a la fi busques el canvi. Sorprenentment les notes canvien, empitjoren, però no importa perquè del teu grup tu ets la més estudiosa. Normalment arriba el dia en que recapacites, ja sigui per un mateix o per els pares, i fas el que normalment s’anomena, “canvi d’aires”. Canvies d’amics i les notes recuperen la seva mitjana normal i te n’adones de que aquells antics amics no et feien cap bé. Te n’adones de que l’entorn que et rodeja, com poden ser les amistats, en aquest cas, et poden canviar i et poden fer anar cap a bé o cap a malament. Si et fan anar malament, és a dir, si et perjudiquen, apareixeran manifestacions o signes indicadors que en aquest cas, clarament, són les males notes.
Tot i que de vegades resulti difícil i ens puguem equivocar, el amics els pot triar un mateix. De vegades però, és molt complicat veure que algú a qui estimes et pot estar perjudicant i el teu dia a dia es basa en tapar-se els ulls amb una bena, per protegir-te de la dolorosa veritat. Altres cops, però, tens el suficient valor com per saber què és el millor per tu, què et convé i què t’aporta beneficis. En aquest cas, po ser la persona mateixa la que trenqui amb els inconvenients del seu entorn però, per molt senzill que sembli escrit en aquest blog, és complicat. Per aquesta raó trobo que és una gran idea que hgi hagin psicòlegs especialitzats en la matèria. Professionals que canviïn el teu entorn de la forma menys tangible possible. En definitiva, persones que t’assessoren i t’acompanyen.
La cosa es complica encara més, però, quan parlem de la família. Al contrari que els amics, les famílies no es poden triar, siguin com siguin, seguiran sent part de tu tota la vida. Una experiència personal i molt propera a mi, m’ha portat a pensar que de vegades, els pares es neguen a acceptar que el seu fill té un problema per por de perdre “al seu nen” definitivament. En aquesta sessió teòrica però, he descobert que aquests psicòlegs professionals són ni més ni menys que una llum d’esperança per els pares ja que si tot va bé no només no perdran el seu fill sinó que tornarà a ser el que era abans de tenir les manifestacions (produïdes per un entorn insalubre).
Tanmateix, moltes persones desconeixen aquest tipus de psicologia, la psicologia que defensa que el problema no el tens tu, sinó que el té l’entorn en que et mous i, per tant, denominen al problema “d’impossible” i s’adapten a ell. Jo voto, doncs, per la necessitat de promoure aquesta psicologia de l’entorn sistèmic.
Un cop més la classe ha superat les meves expectatives.

SETENA PRÀCTICA - HUMANISTA I ROGERS

INTRODUCCIÓ:  PSICOLOGIA HUMANSITA ....................

La psicologia humanista sorgeix a partir de la necessitat d’un nou moviment que no tracti a les persones com a màquines, com en el cas del conductisme, i que no vegi a les persones com objectes únicament foscos, com en el cas de la psicoanàlisis.

La psicologia humanista, doncs, defensa que les persones, ja de forma innata, tenim una influència cap al creixement, la persona sap en quina direcció evolucionar. Aquest creixement tant és psíquic com físic i es produeix quan tenim un entorn adequat i condicions òptimes. Aleshores la persona serà bona i conseqüentment tindrà un bon comportament. En el cas contrari, quan la persona no té les condicions òptimes en el seu entorn, el seu comportament no serà bo.

El paper del psicòleg en aquest paradigma és molt clar, ha d’intentar crear les condicions òptimes en les persones. No els indica què o com han de fer les coses, només crea el millor entorn perquè el client creixi a la seva manera. El psicòleg únicament acompanya.
El terme “client” l’he utilitzat ja que en aquest corrent el pacient passar a ser el client.  

 INTRODUCCIÓ:  CARL ROGERS.......................................

Carl Rogers (8 de gener de 1902 - 4 de febrer de 1987)

-        Va ser un psicòleg clínic nascut a Estats Units.

-        Va formular la teoria sobre la "teràpia centrada en el client". Al seu entendre, el paper del psicòleg  ha de ser passiu, permissiu i d'acceptació.

-        Va proposar una educació humanista basada en l’experiència vital de l'alumne, l'objectiu de la qual és l’aprenentatge significatiu o experiencial.

L’enfocament de Carl Rogers és una enfocament dedicat a la persona ja que defensa que el psicòleg no és l’expert.

Proposa un sistema educatiu basat en la confiança i a partir d’aquí, cada nen/a  sabrà orientar-se segons els seus interessos. (Mètode educatiu, cal mencionar, no utilitzat en el nostre país).

Rogers va dir que: “per tal de crear aquest clima de creiexement, cal trobar-se en un context de relació en el qual l’interlocutor experimenti en sí mateix tres actituds bàsiques”.

Aquestes actituds són les següents:

1.      Acceptació incondicional: mirada positiva. Acceptar a la persona per el que és. Cal fer, però, una distinció al respecte ja que pots acceptar algú però no estar d’acord amb la seva forma de comportar-se. El psicòleg ha de ser absolutament respectuós i ha d’acceptar a la persona per el simple fet de ser persona.

2.      Comprensió empàtica: el psicòleg ha d’intentar experimentar el que el client experimenta posant-se en la seva pell i sense jutjar al respecte. Tot i que pots sentir l’empatia has de tenir molt clar que aquella experiència no és teva sinó que és de l’altre. Si no, t’impossibilita com a professional.

3.      Autenticitat, congruència o coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir o actuar sense contradiccions. Aquesta actitud es transmet i, per tant, el client ho sap veure.

4.       

PRÀCTICA: COMENTARI DOCUMENTAL I REFLEXIÓ........

A la classe del dia 20 de desembre vam veure un documental anomenat “pensant en els altres” emès per el canal 33 en el programa “60 minuts”.

En aquest documental els protagonistes són uns nens de 10 anys del Japó que van a la mateixa classe i el seu professor. Aquest últim ensenya als alumnes a ser empàtics els uns amb els altres ja que segons ell aquesta és la clau de la felicitat. És bo que un professor intenti ensenyar als seus alumnes com ser feliços ja que tots sabem que a l’escola s’hi va a aprendre però, personalment, sempre he pensat que les coses realment importants de la vida no s’aprenen a l’escola. Tenir en compte els altres o acceptar la verdadera realitat exterior, com per exemple la mort d’una persona, no s’explica en els llibres, les persones ho descobreixen al llarg de les seves vides i potser és per aquest motiu que hi ha gent que li treu importància o que senzillament no ho accepta. No és culpa seva és perquè ningú l’hi ha ensenyat com ho havia de fer.

En canvi, en aquesta escola de Japó que es veu en el reportatge, el professor a més a més de impartir les classes que formen part del pla d’estudis ajuda als seus alumnes a prendre’s la vida com quelcom amb molt de valor, quelcom meravellós que tot i que et dóna moments de tristesa, també te’n dóna de felicitat. Però, el més clamorós de tot és que tots aquests sentiments es poden compartir amb els teus amics que t’entendran i patiran o disfrutaran tal i com ho fas tu.

Els nens dia rere dia apunten les seves experiències en una llibreta amb l’objectiu de poder explicar qualsevol situació personal davant del grup classe i confiar en que els alumnes t’entendran i es sabran ficar en el teu mateix lloc. Aquest exercici em sembla una activitat molt interessant i complerta ja que et permet fer una introspecció, ficar-te dins del teu cap i expressar-te de manera que els altres t’entenguin i, d’altra banda, descobreixes la importància de l’empatia i el molt que ajuda el saber que no ets l’únic que passa per aquesta situació o, en el cas que fossis l’únic, t’ajuda a saber que els companys de classe estaran al teu costat animant-te, fen-te riure...

Al llarg del documental també és interessant veure l’evolució dels nens. Al principi, quan els coneixem no són ni la meitat d’empatics que al final. Un tret curiós és que al principi els alumnes són empàtics ja que són capaços d’explicar les seves experiències personals i individuals quelcom molt difícil de fer i més encara davant de 30 persones. Però cap al final podem comprovar que realment es fiquen a la pell dels altres fins que arriba un punt en que veuen que si un de la classe és infeliç o està preocupat la resta també se sentirà com ell. En aquest cas són empatics a nivell global de la classe.

Un altre fet important i que em va agradar molt és que el professor empenyi als nens a fer coses fora de l’escola, com per exemple: fer una excursió en el qual es puguin expressar ells mateixos i alliberar-se tirant-se en un riu, sense importar res, sense importar si acabaran molls, què diran les mares o què pensaran els seus veïns. Únicament disfruten del moment, riuen i es diverteixen. Sortir al pati i tenir el permís i el privilegi de poder tirar-te en els bassals i probablement recordar aquell dia per sempre. Fer una carta gegant a la sorra del pati de l’escola perquè es pugui veure des del cel per els pares morts de dos dels alumnes. Fer una barca amb les teves pròpies mans i ficar-la a prova... Aquests són alguns dels exemples que es veuen en el documental on demostren que la verdadera vida i la verdadera diversió està a fora, no entre quatre parets d’una escola pública del Japó.

Per últim i com anècdota, destaco el motiu per el qual el professor fa aquestes classes tan poc convencionals (si més no en el nostre país). A part de que és una persona molt entregada a la seva feina i que disfruta moltissim, amb esperit de superació i ganes d’ensenyar de la millor manera possible, en Kanamori va perdre dos fills quan aquests eren petits. Això m’ha donat que pensar i he arribat a la conclusió que probablement aquest fet influeix en la seva conducta ja que educant a tots els seus alumnes es pot sentir realitzat encara que sigui mínimament com a pare. En part, Kanamori es pare de tots els alumnes de la seva classe. D’altra banda i tal i com s’esmenta en el documental, Kanamori té aquesta conducta envers el seu ensenyament perquè creu que la gent no valora suficientment la vida i no vol que els seus alumnes siguin com la resta del mortals. I és que al cap i a la fi, si valoréssim les nostres vides els diners i les coses materials no tindrien cap efecte en nosaltres, si tots tinguéssim un mínim d’empatia el món seria millor.

REFLEXIÓ: PSICOLOGIA HUMANISTA I ROGERS...........

Pel que fa al humanisme és al corrent que m’ha agradat més de tots. N’havia sentit a parlar però no sabia quines eren les seves bases. Un cop apreses crec que és el corrent que més s’escau a la meva personalitat. No m’agrada dir-li a la gent què ha de fer amb la seva vida o cap a on a de tirar ja que trobo que és molta responsabilitat i ningú sap amb certesa si aquell és el camí correcte o per el contrari l’erroni. Però, no m’importa aconsellar, fer veure a la gent tots els punts de vista possibles que hi ha en vers un problema.

D’altra banda, l’empatia em sembla un molt bon mètode però al mateix temps molt complicat, complex i difícil. Un cop aconsegueixes ser empàtic, que no és fàcil, has de saber separar, com he dit més amunt, el que és teu i el que és dels altres. Dit així sembla molt fàcil però no ho és.

Pel que fa a l’acceptació i la congruència hi hauré de treballar més a fons ja que, igual que amb l’emaptia, costa acceptar una persona com a tal si no estàs d’acord amb les seves opinions, amb com pensa o amb com actua. Pel que fa a la congruència jo acostumo a veure les coses en color de gris, és a dir, ni blanc ni negre. Penso que les coses són relatives i el que un dia et pot fer mal un altre et pot fer bé.