SETENA PRÀCTICA - HUMANISTA I ROGERS

INTRODUCCIÓ:  PSICOLOGIA HUMANSITA ....................

La psicologia humanista sorgeix a partir de la necessitat d’un nou moviment que no tracti a les persones com a màquines, com en el cas del conductisme, i que no vegi a les persones com objectes únicament foscos, com en el cas de la psicoanàlisis.

La psicologia humanista, doncs, defensa que les persones, ja de forma innata, tenim una influència cap al creixement, la persona sap en quina direcció evolucionar. Aquest creixement tant és psíquic com físic i es produeix quan tenim un entorn adequat i condicions òptimes. Aleshores la persona serà bona i conseqüentment tindrà un bon comportament. En el cas contrari, quan la persona no té les condicions òptimes en el seu entorn, el seu comportament no serà bo.

El paper del psicòleg en aquest paradigma és molt clar, ha d’intentar crear les condicions òptimes en les persones. No els indica què o com han de fer les coses, només crea el millor entorn perquè el client creixi a la seva manera. El psicòleg únicament acompanya.
El terme “client” l’he utilitzat ja que en aquest corrent el pacient passar a ser el client.  

 INTRODUCCIÓ:  CARL ROGERS.......................................

Carl Rogers (8 de gener de 1902 - 4 de febrer de 1987)

-        Va ser un psicòleg clínic nascut a Estats Units.

-        Va formular la teoria sobre la "teràpia centrada en el client". Al seu entendre, el paper del psicòleg  ha de ser passiu, permissiu i d'acceptació.

-        Va proposar una educació humanista basada en l’experiència vital de l'alumne, l'objectiu de la qual és l’aprenentatge significatiu o experiencial.

L’enfocament de Carl Rogers és una enfocament dedicat a la persona ja que defensa que el psicòleg no és l’expert.

Proposa un sistema educatiu basat en la confiança i a partir d’aquí, cada nen/a  sabrà orientar-se segons els seus interessos. (Mètode educatiu, cal mencionar, no utilitzat en el nostre país).

Rogers va dir que: “per tal de crear aquest clima de creiexement, cal trobar-se en un context de relació en el qual l’interlocutor experimenti en sí mateix tres actituds bàsiques”.

Aquestes actituds són les següents:

1.      Acceptació incondicional: mirada positiva. Acceptar a la persona per el que és. Cal fer, però, una distinció al respecte ja que pots acceptar algú però no estar d’acord amb la seva forma de comportar-se. El psicòleg ha de ser absolutament respectuós i ha d’acceptar a la persona per el simple fet de ser persona.

2.      Comprensió empàtica: el psicòleg ha d’intentar experimentar el que el client experimenta posant-se en la seva pell i sense jutjar al respecte. Tot i que pots sentir l’empatia has de tenir molt clar que aquella experiència no és teva sinó que és de l’altre. Si no, t’impossibilita com a professional.

3.      Autenticitat, congruència o coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir o actuar sense contradiccions. Aquesta actitud es transmet i, per tant, el client ho sap veure.

4.       

PRÀCTICA: COMENTARI DOCUMENTAL I REFLEXIÓ........

A la classe del dia 20 de desembre vam veure un documental anomenat “pensant en els altres” emès per el canal 33 en el programa “60 minuts”.

En aquest documental els protagonistes són uns nens de 10 anys del Japó que van a la mateixa classe i el seu professor. Aquest últim ensenya als alumnes a ser empàtics els uns amb els altres ja que segons ell aquesta és la clau de la felicitat. És bo que un professor intenti ensenyar als seus alumnes com ser feliços ja que tots sabem que a l’escola s’hi va a aprendre però, personalment, sempre he pensat que les coses realment importants de la vida no s’aprenen a l’escola. Tenir en compte els altres o acceptar la verdadera realitat exterior, com per exemple la mort d’una persona, no s’explica en els llibres, les persones ho descobreixen al llarg de les seves vides i potser és per aquest motiu que hi ha gent que li treu importància o que senzillament no ho accepta. No és culpa seva és perquè ningú l’hi ha ensenyat com ho havia de fer.

En canvi, en aquesta escola de Japó que es veu en el reportatge, el professor a més a més de impartir les classes que formen part del pla d’estudis ajuda als seus alumnes a prendre’s la vida com quelcom amb molt de valor, quelcom meravellós que tot i que et dóna moments de tristesa, també te’n dóna de felicitat. Però, el més clamorós de tot és que tots aquests sentiments es poden compartir amb els teus amics que t’entendran i patiran o disfrutaran tal i com ho fas tu.

Els nens dia rere dia apunten les seves experiències en una llibreta amb l’objectiu de poder explicar qualsevol situació personal davant del grup classe i confiar en que els alumnes t’entendran i es sabran ficar en el teu mateix lloc. Aquest exercici em sembla una activitat molt interessant i complerta ja que et permet fer una introspecció, ficar-te dins del teu cap i expressar-te de manera que els altres t’entenguin i, d’altra banda, descobreixes la importància de l’empatia i el molt que ajuda el saber que no ets l’únic que passa per aquesta situació o, en el cas que fossis l’únic, t’ajuda a saber que els companys de classe estaran al teu costat animant-te, fen-te riure...

Al llarg del documental també és interessant veure l’evolució dels nens. Al principi, quan els coneixem no són ni la meitat d’empatics que al final. Un tret curiós és que al principi els alumnes són empàtics ja que són capaços d’explicar les seves experiències personals i individuals quelcom molt difícil de fer i més encara davant de 30 persones. Però cap al final podem comprovar que realment es fiquen a la pell dels altres fins que arriba un punt en que veuen que si un de la classe és infeliç o està preocupat la resta també se sentirà com ell. En aquest cas són empatics a nivell global de la classe.

Un altre fet important i que em va agradar molt és que el professor empenyi als nens a fer coses fora de l’escola, com per exemple: fer una excursió en el qual es puguin expressar ells mateixos i alliberar-se tirant-se en un riu, sense importar res, sense importar si acabaran molls, què diran les mares o què pensaran els seus veïns. Únicament disfruten del moment, riuen i es diverteixen. Sortir al pati i tenir el permís i el privilegi de poder tirar-te en els bassals i probablement recordar aquell dia per sempre. Fer una carta gegant a la sorra del pati de l’escola perquè es pugui veure des del cel per els pares morts de dos dels alumnes. Fer una barca amb les teves pròpies mans i ficar-la a prova... Aquests són alguns dels exemples que es veuen en el documental on demostren que la verdadera vida i la verdadera diversió està a fora, no entre quatre parets d’una escola pública del Japó.

Per últim i com anècdota, destaco el motiu per el qual el professor fa aquestes classes tan poc convencionals (si més no en el nostre país). A part de que és una persona molt entregada a la seva feina i que disfruta moltissim, amb esperit de superació i ganes d’ensenyar de la millor manera possible, en Kanamori va perdre dos fills quan aquests eren petits. Això m’ha donat que pensar i he arribat a la conclusió que probablement aquest fet influeix en la seva conducta ja que educant a tots els seus alumnes es pot sentir realitzat encara que sigui mínimament com a pare. En part, Kanamori es pare de tots els alumnes de la seva classe. D’altra banda i tal i com s’esmenta en el documental, Kanamori té aquesta conducta envers el seu ensenyament perquè creu que la gent no valora suficientment la vida i no vol que els seus alumnes siguin com la resta del mortals. I és que al cap i a la fi, si valoréssim les nostres vides els diners i les coses materials no tindrien cap efecte en nosaltres, si tots tinguéssim un mínim d’empatia el món seria millor.

REFLEXIÓ: PSICOLOGIA HUMANISTA I ROGERS...........

Pel que fa al humanisme és al corrent que m’ha agradat més de tots. N’havia sentit a parlar però no sabia quines eren les seves bases. Un cop apreses crec que és el corrent que més s’escau a la meva personalitat. No m’agrada dir-li a la gent què ha de fer amb la seva vida o cap a on a de tirar ja que trobo que és molta responsabilitat i ningú sap amb certesa si aquell és el camí correcte o per el contrari l’erroni. Però, no m’importa aconsellar, fer veure a la gent tots els punts de vista possibles que hi ha en vers un problema.

D’altra banda, l’empatia em sembla un molt bon mètode però al mateix temps molt complicat, complex i difícil. Un cop aconsegueixes ser empàtic, que no és fàcil, has de saber separar, com he dit més amunt, el que és teu i el que és dels altres. Dit així sembla molt fàcil però no ho és.

Pel que fa a l’acceptació i la congruència hi hauré de treballar més a fons ja que, igual que amb l’emaptia, costa acceptar una persona com a tal si no estàs d’acord amb les seves opinions, amb com pensa o amb com actua. Pel que fa a la congruència jo acostumo a veure les coses en color de gris, és a dir, ni blanc ni negre. Penso que les coses són relatives i el que un dia et pot fer mal un altre et pot fer bé.