SEGONA PRÀCTICA - DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

INTRODUCCIÓ.......................................................................

(JB WATSON)

Per poder entendre la dessensibilització sistemàtica hem de començar parlant del conductisme. A diferència del congnitivisme, segons el conductisme  el comportament ha de ser l'únic objecte d'estudi de la psicologia, així doncs, els termes mentals no tenen cap interès per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s'interessa només pel comportament. L’origen del cognitivisme s’associa a John B. Watson ja que defensava que el comportament era un objecte d'estudi en si mateix, i no un mètode per a estudiar el sentit de la conducta. Aquest pensament va provocar una trencament substancial amb la psicologia del moment, que utilitzava el mètode d'introspecció i considerava l'estudi del comportament com quelcom sense validesa.

Ivan Pavlov va influenciar molt a Watson ja que va descobrir el fenomen del condicionament clàssic a partir del seu estudi on el subjectes experimentals eren gossos. Pavlov va observar que aquests animals eren capaços d'anticipar l'administració de menjar quan s'associava aquest amb un estímul suposadament neutre.

Un altre personatge important en el conductisme és BF Skinner, qui es basava en una classe estructural de respostes diferents però funcionalment equivalents. Això s’anomena condicionament operant.

Un cop explicat, a grans trets, el conductisme, passarem a parlar de Mary Cover Jones, estudiant i col·laboradora de Watson. Partia de l’idea que si érem capaços de generar fòbies, també ho érem d'eliminar-les. A partir d'aquesta idea va crear el que anomenem “desensibilització sistèmica”, un mètode terapèutic basat en principis conductistes.  L’objectiu és que el subjecte pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que abans li provocaven respostes no desitjades. Aquesta teràpia no és dolorosa i actualment encara es fa servir.

PRÀCTICA...............................................................................

CAS 1 EL NEN AMB FÒBIA ALS AUTOCARS

Un nen està amb la seva àvia mirant la televisió quan de cop es veu un accident d’un autocar on moren vàries persones. El nen al veure els cadàvers i l’autocar estavellat agafa por, o millor dit, fòbia als autocars.

Els pares del nen volen anar de viatge a Andalusia, però el pare té uns problemes d’esquena i no pot conduir. Es decideixen per agafar l’autocar però el nen no hi vol pujar de cap de les maneres.

La solució és elaborar un procés de dessensibilització sistemàtica per aquest cas perquè el nen pugui perdre la por a pujar a un autocar.

DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

1.      Dir-li al nen que els autocars no són dolents.

2.      Explicar-li contes o petites historietes (encara que siguin inventades) on es fa un llarg viatge amb autobús i tot surt bé.

3.      Ensenyar-li cançons pròpies per cantar dins d’un autobús.

4.      Fer-li relacionar autobús i excursió. Als nens, quan van a l’escola els agrada molt anar d’excursió amb la classe i normalment ho fan amb aquest servei. Així doncs, el nen haurà de comprendre que si vol anar d’excursió amb els seus amics haurà d’agafar el bus.

5.      Buscar algun company seu de l’escola que pugi freqüentment al bus i que li expliqui que no és res dolent.

6.      Col·locar grups de parelles de cadires, una darrera l’altra, ficar-li un llençol per sobre i simular, a partir d’un joc que totes aquelles cadires juntes són un autobús.

7.      Ensenyar-li a partir de dibuixos molt gràfics i pintorescs que els autobusos no fan tan mal a la natura (ocellets, plantes...) com un cotxe.

8.      Fer-lo jugar amb autocars de joguina.

9.      Fer que el nen parli amb el conductor de l’autocar.

10.   Que el conductor toqui la botzina de l’autobús davant del nen.

11.   Seguir l’autocar amb el cotxe durant una estona perquè el nen vegi que és similar al cotxe.

REFLEXIÓ...............................................................................

Hi ha molta gent arreu del món que té tot tipus de fòbies variades. És realment difícil per la persona que la pateix però també ho és per el terapeuta que ho vol solucionar. Tractar una fòbia és un procés molt complex i complicat, difícil de tractar.

El terapeuta ha de tenir molt clar l’estructura d’aquesta teràpia, crec que el millor és que aquesta sigui gradual, de menys a més perquè el pacient es vagi adaptant a aquest procés i no li provoqui efectes negatius. D’altra banda, trobo totalment necessari que el pacient estigui disposat a passar per aquesta teràpia, ha de veure que té un problema i ha d’estar segur de que el vol solucionar ja que prou complicada és la teràpia en sí com perquè a sobre, el pacient s’hi negui.

El pitjor de tot es que, hi ha gent que no sap de l’existència d’aquestes teràpies i a poc a poc adapta la seva vida quotidiana al voltant d’aquestes pors sense adonar-se’n de que s’està privant dels diferents privilegis que pot tenir la vida “real”. Per tant, penso que aquestes teràpies s’haurien de promocionar més i d’aquesta manera assegurar que poden arribar a tothom.